Em trobo a l'estació d'Ede-Wageningen. Ahir vaig quedar amb el meu amic de Nijmegen i veient que el dia començava plujós he decidit venir cap a casa i estudiar una mica, fer neteja; fer dissabte... Però estic atrapada a la cabina hermètica de l'estació de tren a on no passa ni un xiscle d'aire. A fora, Déu s'està revelant. La pluja i el vent dibuixen variacions impossibles que m'indiquen que seria un suïcidi agafar la bicicleta i anar cap a casa. Fins i tot, als arbres els costa resistir-se. Fins i tot, el més vell dels ciclistes està refugiat al meu costat amb la seva bicicleta de 5.000 euros. Fins i tot, un noi valent ha intentat sortir pensant que això era un summertime i ha tornat, al cap de 15 segons, xop com un mitjó posat a la banyera.
Crec que la cosa va per llarg, m'empipa no poder fer-hi res però cal trobar el cantó
(pausa - silenci - observació)
Després d'una estona de silenci, crec que faré el cor fort i em suïcidaré. Si sobrevisc, ens agafarem per la mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada