dilluns, 7 de març de 2016

BIJENKORF

L'anunci del 75è aniversari de El Corte Inglés, el tema.

Sí, sí i sí. Aprovat; me'l menjo, el comparteixo, en fardo, el viralitzo, en parlo, el recomano, el recordo, el comparo. Ah! Han agafat la idea d'aquí, sí, copiada en l'estructura (SONY, P&G, Mercedes Benz, etc.), però els ho perdonem. Setanta-cinc anys, són molts.

Ara bé, El Corte Inglés segueix sent per dintre igual de carca que fa 74 primaveres. Ha renovat les neveres de l'Hipercor, els penjadors de Moda Joven, les bosses de rebaixes, la publicitat d'entretemps, però no està a l'altura de Bijenkorf. Bijenkorf és el centre comercial més semblant a centre comercial del futur respecte a marques i instal·lacions que he vist fins ara.
La publicitat holandesa no es fonamenta en la nostàlgia i la tradició, com en el cas de El Corte Inglés; l'anunci dels 75 anys ens ha estovat les llàgrimes amb imatges de Cuentame i de trenques i comunions que no tornaran. Una mena de publicitat que fomenta també la conversa entre grans i petits, ¿te'n recordes iaia?, sí, jo també hi he caigut. Mentre nosaltres aprofitem tots els aniversaris del món per pregonar que som uns romàntics, la publicitat holandesa fomenta el comerç amb la fredor, fredor que correspon a l'economia i en l'humor sense gràcia que no els hi cal per viure bé (del comerç).

Reconec el vídeo amb potencial viral, però, perquè ens estoven si no hi ha canvi? Que no ens enganyin, ells no...




dijous, 17 de desembre de 2015

IMPOTÈNCIA SOLAR

Si aquest país ja té prou mancances essencials com la gastronomia o la gràcia de viure del no-res; que no li treguin el sol, si us plau.

El dia es fa curt, i no em refereixo a les 24 h que condeixen com la vida d'un agricultor, em refereixo a les estones solars. Una amiga que em va venir a visitar aquest cap de setmana va i em pregunta "Quants dies de sol teniu a la setmana?" i jo li vaig contestar que mig i gràcies! Quan hi ha sol, surt a les 8,00 i no aixeca un pam de terra, a les 14,00 de la tarda comença a declinar i a les 16,30 del capvespre ja no hi ha llum i tot enfosqueix. Poseu fanals!, digueren les senyoretes. No, que gasta, contestà el rei, destinem els diners a la gran bústia Holandesa pel dia del judici final. Amsterdam, la ciutat més turística de Països Baixos, és a dir, la més mimada, no té llum. No és com Barcelona o Madrid que passeges de nit i tot està carament il·luminat i veus el terra que trepitges. A Amsterdam no veus res, tot són ombres que et fan tornar boja i tu mateixa et tornes fosca i et fas nit i desitges ser engolida per les ombres i els canals perquè és ben trist una vida sense llum. Puc viure en un país de pluja i vent, però no hauria pensat mai que un motiu per tornar fos l'enyorança del Sol viu i poderós que tenim a Barcelona.

El Govern holandes vol, que a més de tornar-te boig facis vida de casa perquè el comerç a les 18,00 h tanca. I de vegades, sovint, no et queda res per fer a no ser que visitis un bar i et preguis un cafè rere un altre. Els bars actuen de la mateixa manera que el dia, a mesura que es fa fosc les bombetes atenuen els volts al mínim, i alguns d'ells només deixen encesos els neons de les marques de cervesa i les espelmetes a la taula. En més d'una ocasió he hagut d'apropar l'espelma a la carta del menú i tenir literalment una cita a cegues.

Passeig romàntic i tenebros per Vondelpark. 18:00h

diumenge, 1 de novembre de 2015

LA MILLOR FOTO

La bicicleta em permet apropar i mirar descarat. El turista no recordarà que l'he analitzat.

L'home, allarga un braç i aguanta la càmera, abraça a la dona. La dona, encara que a la imatge no es vegi, flexiona el genoll i puja el peu dret endarrere. S'estan una estona, immòbils.

L'avi treu la càmera de la funda que guardava a la bossa que li penja de l'esquena. Abans d'arribar al pont ja sabia que aquella era la fotografia, però els genolls van lents i cal arribar, parar, desmuntar i entregar la màquina a la parella perquè li faci la fotografia. L'avi deixa la motxilla als peus i posa el seu millor somriure, mirant a la seva dona que aquesta el mira per la nineta de la Nikon. La dona mira, però no prem. Passen bicicletes i gent que no els veu. L'home no sap quan es farà la fotografia perquè les cataractes no li deixen saber si prem o que. Finalment, sí. Es troben a mig camí del pont, ella ensenya la foto. Ell aprova amb un somriure i ara li toca fer al revés.

Una família. La dona a una banda del pont amb els fills, el marit a l'altre amb el mòbil. Si primer veus  la dona penses, vol un record amb les nenes ara que són petites. Però no, el pare està col·locant el mòbil al pal i es fa un selfie a ell mateix. La dona el mira amb ulls estranys i les filles més. L'home somriu a la càmera i després segueixen caminant.

Les amigues, després de riure amb el mòbil a la mà totes, se'ls acut començar fer fotografies de grup per pujar-les a instagram. En el millor dels casos la més alta allarga el braç i totes intenten encaixar-se, si la cosa va a més i tenen un banc o un lloc per fer saltirones es posaran a saltar i agafar instants a l'aire. No importa el pont, importa la cara, el moment i que surtin totes bufones.

Fotografies de viatjants que ho fan sols. Mostren un ull bonic en primer pla i de fons la plaça, el parc, el carrer en perspectiva... L'ull estarà rient, estarà seriós o estarà tancat. De vegades són els peus els que es veuen, recolzats a la gespa de Vondelpark. De vegades el bodegó d'un esmorzar a Pijp i el llibre que s'han portat pel viatge.

L'amic del grup que no esperaves se separa augmentant el pas per no fer esperar després a la resta dels amics que van a fumar i alcoholitzar-se. Li diu ràpid a un d'ells "fes-me una foto". Mans a les butxaques, cap inclinat a un ram de campanetes acolorides que penja de la barana del pont. Per la mama.

Un fotògraf professional aturat al carrer, a un lloc on ningú faria la foto ell o ella la fa i l'any que ve la trobarem a un calendari, a les llibreries.

divendres, 23 d’octubre de 2015

HAS DE CAURE

Tornen els temps de bicicleta. No sé com s'ho fan però hi ha una xarxa de tràfic de bicicletes a 30-40 € molt activa a la ciutat d'Amsterdam. Et diran "una amiga, fa mudança" perquè et quedis tranquil·la que no és un robatori.

Com aconseguir una bicicleta per 30-40 € a Amsterdam: 
1. Et poses en contacte amb algun conegut que hagi viscut molts anys a la ciutat, 30-40. Li dius que vols una bicicleta. Així "vull una bicicleta, si saps res, fes-m'ho saber".
2. En uns dies reps una trucada "encara vols la bicicleta? Tinc una amiga que està fent mudança, la ven per 35€" Dius que sí. "Entesos, a on estàs? Vindrà un amic a portar-te-la". Dones l'adreça del lloc on et trobes.
3. En 20 minuts un home que no coneixes de res et porta una bicicleta que a Barcelona costaria 200 € per lo de vintage. La proves al carrer com una nena al matí de reis. Dones 30 € perquè trontolla una mica. Ja tens una bicicleta.

Quan t'entreguen una bicicleta te la donen sense res perquè és robada. Has de posar-li tot de complements: per això també hi ha un negoci a Holanda.
1. Vas a la botiga Action i compres: 1 cadena d'uns 17€, una llum blanca pel davant de la bicicleta i una llum vermella pel darrera (i piles, moltes piles) i un ring-ring.
2. Vas a la botiga Hans Struijk i compres 1 cadena de 60€.

Hi ha molts més artefactes per marcar "la teva" bicicleta; esprais de colors, lianes de flors, fundes per la cadira, manillars, cintes, etc. A Països Baixos et compres una cadena per tota la vida i la bicicleta la vas canviant, sóc conscient que algun dia me la prendran.

Quan ja feia 3 dies que portava la bicicleta em sentia integrada, segura, una tia que s'enrotlla i s'adapta a les noves ciutats. Bé, anava pel carrer més difícil d'Amsterdam a punt d'arribar a Muntplein, hi havia un cartell que indicava obres y al costat una fletxa lluminosa que desviava a 9 de cada 20 ciclistes perquè el carrer estava clarament tallat. Jo ni ho vaig veure, em vaig dir que estava preparada pel terreny  i que només eren 20 metres de res, la bicicleta cabia per una de les escletxes que barraven el pas, havia vist a un senyor fer-ho #queconsti. Quan ho faig tot va anar tan de pressa que no vaig ser conscient de res del que vaig fer; quan travesso l'escletxa una dona passa amb un gosset, em desvio cap a l'esquerra, estic molt a prop dels rails de tramvia. Miro si la dona es troba bé i la meva roda (no jo) toca el metall del rail que desafortunadament encaixa la bicicleta al rail sense deixar-me controlar la direcció de la bici. Em tiro a terra. El primer que faig és mirar si ve algun tramvia. NINGÚ, ningú, ve a rescatar-me. M'aixeco com la noia estrangera que sóc, que no te coneixement de res i s'ha equivocat i no tornarà a fer una cosa així, torno a la vorera. Un home s'aguanta el cigar a la boca i m'agafa la bicicleta, amb un moviment de cames i braços la posa recta (no m'havia adonat que la portava més torta que les branques d'un pollancre). Has de caure.

Els dies següents em fixava que tots els holandesos van amb blaus als braços i a les cames i els dits de les mans pelats. He après a posar-li un cartó a la bicicleta perquè no trontolli. He après també a encendre les llums a la nit perquè la policia no em posi una multa i també per la meva propia seguretat, ja que a Amsterdam no hi ha prous fanals als carrers, tot està fosc. I si no trontollo i no porto llums ningú em veu ni em sent.


dilluns, 5 d’octubre de 2015

TRANSPORTAR-SE EN PUBLIC

Podria fer un estudi molt sever dels ciutadans d'un indret i la manera que tenen de fitxar el tiquet de transport. Segur que es trobarien conclusions antropològiques interessants.
A Holanda hi ha un sol tiquet de transport per a tot el país i per a tot el transport: OV-Chipcard. La feinada del ciutadà és anar carregant puntualment la targeta per tal que sempre hi hagi diners. Cal fer check-in a unes maquinetes repartides, de manera antropològica també (aquí l'estudi), per les estacions i cal fer check-out quan deixes d'utilitzar el transport. Si no ho fas, et penalitza la mateixa targeta amb 4 € o més, depenent d'on fitxis la pròxima vegada. Hi ha 3 tipus de tiquets o 3 que jo he pogut diferenciar des que estic aquí.

ELS BITLLETS
Model 1. Senzill, de paper, un sol ús. Té un cost de 0,50 € cada vegada que compres un.
Model 2. Unipersonal i anònim, de plàstic, el pots utilitzar durant 5 anys. Té un cost de 7,50 € i depenent de quins viatges facis no et deixa fer check-in si no tens més de 20 € a la targeta. Aquest és blau i és el que utilitzo jo.
Model 3. Personal, de plàstic també i color groc, dura tota la vida. Té un cost de 50 €/any però tens un 40% de descompte en tots els viatges. L'orgull d'un holandes és ensenyar al revisor aquesta targeta amb fotografia. Quan et fas aquest carnet, l'altre carnet (el blau que tinc jo ara) passa a tenir el mateix poder que aquest groc, per si vas amb acompanyant. Doble poder.




LES PORTES
Per al transport public no hi ha portes que sobren i tanquen amb el tiquet. Ets lliure de picar o no picar, lliure de posar a prova el teu destí. Ja sabeu de què parlo. Aquí això és impossible de pensar, ni un bri de mala idea s'aboca per la cantonada entre el cervell i l'orella. Seria millor tirar-se per la finestreta a què un revisor en mig de tota la gentada descobrís que un holandès no ha fet check-in. Les probabilitats de què un revisor comprovi el teu tiquet són del 89% en cada viatge, però les probabilitats de què et perdoni la multa també són altes, perquè com he dit abans, ni un bri de mala idea s'aboca. Una nit, quan encara vivia a la granja, a la 1 de la matinada una revisora amb moltes ganes de treballar em va enxampar, però jo estava tan esgotada, amb unes ulleres que arribaven als genolls i per descomptat (això ho he après dels holandesos) que em va veure treure la cartera amb disposició de pagar el que fos contant d'arribar a casa al més aviat possible, em va perdonar i em va dir que seguis asseguda a primera classe.

LES CLASSES
A dintre el tren hi ha dos tipus de vagonetes: First Class, Second Class. La gent ho respecta molt. La primera classe és caríssima però és un gust poder seure-hi quan tot el tren va ple a rebentar i tu estàs assegut en una butaca que hi caben 3 com tu i en silenci. Tu tries la classe que vols quan compres el bitllet. La segona classe no està gents malament: cada seient té un penjador, una tauleta i una butaca confortable.

LA PROTECCIÓ DUTCH
Quan estàs buscant per aconseguir el Model 3. Tot està escrit en neerlandès i quan cliques la traducció en anglès ja no és el mateix. És a dir, només pots comprar la targeta groga traduint com una pallussa del traductor: Entra a l'aplicació, copia, surt de l'aplicació, desa, tradueix, ah vale, aquí només hi diu Benvingut al servei d'OV-Chipcard, amb aquesta targeta gaudirà de la comoblablabla, etc. Aquesta mena de trapelleries empipadores les trobaràs amb molts d'altres llocs. A Barcelona fem el mateix amb el català.

divendres, 2 d’octubre de 2015

CARTA 5

Hola a tots de nou!

Aquesta és la darrera carta que us envio a tots alhora, des del dia 30 de setembre em dono per realitzada. Feina, allotjament i algú amb qui parlar. Ho he aconseguit. Tot el que em pugui passar a partir d'ara també podria passar a Barcelona.

Pensar en tots vosaltres i la història particular que tinc amb cada un m'ha fet aconseguir-ho. Quan surti d'aquest encantament cursi de plors d'alegria i joia seguiré escrivint coses serioses al blog. I no tot és joia, plorar a l'estranger és una sensació trista pel desanim i penosa perque no pots controlar quan ve, però després d'unes converses per watsap i que aquests dies està fent un sol màgic (tot el sol que no hem tingut aquest estiu, ara...) els problemes s'esvaeixen, treus una mica de ronya del cervell i som-hi.

Haver combinat aquests sentiments amb la vivencia als hostals, ha estat casuísticament necessària. Des del 14 al 30 de setembre vaig viure en 2 hostals diferents, aproximadament cada 4 dies feies un grup d'amics nou i l'atmosfera canviava completament. He conegut a gent de tot arreu, la majoria viatjaven sols i venien de lluny per recórrer Europa. A l'hotel també estic coneixent gent nova i molt interessant, és una llastima no poder compartir els seus noms i anècdotes.

Tal com us deia des de la nit del 30 de setembre estic vivint a un pis amb en Thom en JC i na Iza. És un barri residencial molt tranquil a 20 minuts en metro del centre d'Amsterdam. Estic encantada de tenir un lloc fix per estar.

Una abraçada, seguim en contacte!
Mua